"Més allà de les quimeres", per Ricart Alós

La llengua valenciana tingué un passat gloriós en el sigle XV. Els escritors de l’época foren un model per a molts, tant valencians com catalans com espanyols i estrangers.

Poquet a poquet l’esplendor del valencià anava minvant. Els valencians patim la pèrdua dels Furs en impondre els decrets de Nova Planta en el sigle XVII, i el valencià entra en un periodo de foscor tractant de sobreviure a la forta castellanisació imposta pel poder polític en tots el àmbits.

Més mal que be sobrevixqué i les brases que se mantingueren enceses foren el caliu suficient i necessari per a que tractara de renàixer en el sigle XIX.

La Renaixença Valenciana fon un bon intent, pero allò que pogué ser no fon. Per aquell temps el valencianisme ya estava dividit: per una banda estaven els nomenats cultistes, arcaisants, historicistes o poetes de guant. Per l’atra els nomenats populistes, progressistes, periodistes o poetes d’espardenya.

L’anarquia ortogràfica era cada vegada més gran. Era necessària una normativa ortogràfica per a consolidar i unificar la producció escrita en valencià. En la mateixa situació es trobava Catalunya, pero mentres allí -i a pesar de grans resistències- la política nacionalista de Prat de la Riba conseguia impondre i normalisar una normativa ortogràfica encomanada a l’ingenier químic Pompeu Fabra i publicada en 1913 gràcies als diners del poder polític burgués català, ací en Valéncia, els treballs gramaticals i ortogràfics d’un filòlec, el pare Fullana, no reberen el recolzament del poder polític i econòmic valencià, més preocupat pel castellà. Els treballs de Fullana són molts importants perque marquen les diferències respecte a les normes fabrianes fetes per al català donant al valencià l’autonomia i independència que mereix.

Com que el valencià encara no tenia una normativa consolidada -la qual si tenien en Catalunya- l’expansionisme catalaniste tracta d’aprofitar-se de la situació i per mig d’un grapat de valencians afins a les tesis catalanistes, es proponen unes bases ortogràfiques per al valencià, en l’any 1932, basades en les de l’Institut d’Estudis Catalans fetes per Fabra i conegudes per les bases del 32 o de Castelló.

Evidentment fon una trampa per a introduir el català en la qual els valencianistes caigueren de bona fe, entre ells, el pare Fullana, encara que les firmà “atés lo caracter provisional” com deixà escrit al firmar-les.

El mateix Fullana publica l’any següent una ortografia, en la qual expressava el seu rebuig a la pretesa anexió catalanista.

Pero lo ben cert és que el valencià seguia en eixos moments sense una normativa ortogràfica plenament consolidada.

Aprofitant esta debilitat, el catalanisme continuà en la seua expansió per terres i caps valencians fin a aplegar a donar cursos en Lo Rat Penat de la mà de Carles Salvador.

La llengua valenciana estava sent aniquilada debut a l’anarquia en la que estava immersa i a la forta invasió catalana.

Chimo Lanuza, Toni Fontelles i Laura Garcia donant-se conte de la precària situació i gràcies al recolzament de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en 1979 emanen unes normes ortogràfiques les quals, basades en els treballs de Nebot i Perez i Lluís Fullana, reproduïxen fidelment el parlar valencià tal i com és l’objectiu de tota ortografia.

Estes normes, conegudes com les Normes del Puig, tingueren un ampli reconeiximent en 1981, el qual quedà recollit en l’acta notarial a on s’arreplegaven totes les firmes d’adhesió d’entitats i personalitats valencianistes.

En estes normes, se redactà i se publicà en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) el quinze de Juliol del 1982 l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i es donaren les primeres classes de valencià de la recent época democràtica. Pareixia que a la fi el valencià tenia una normativa forta i consolidada com se mereixia. El títuls de llengua valenciana otorgats per institucions com Lo Rat Penat foren reconeguts oficialment vàlits per a l’ensenyança del valencià en les escoles.

Pero quan tot pareix ben enfilat, el PSOE-PSPV guanya les eleccions autonòmiques de 1983. El llavors conseller d’educació Cebrià Ciscar, retira l’oficialitat dels títuls de valencià aprovats pel govern anterior i destituïx a tots els professors que havien segut seleccionats anteriorment per la Conselleria d’Educació i capacitant a professors de Catalunya per a donar classe de valencià, deixant aixina obertes les portes a la catalanisació en l’ensenyança.

Una atra vegada el poder polític abandonava al valencià, pero esta vegada en favor del català.

No obstant les normes del Puig seguiren usant-se pels escritors valencians no catalanistes ni catalanisats, i ensenyant-se i promovent-se en institucions com Lo Rat Penat.

Posteriorment a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en 1998 per mig d’un pacte polític entre Pujol i Aznar per a que el PP poguera governar en tranquilitat i dut a terme per Zaplana -una volta més la política jugava en contra de la nostra llengua valenciana- la RACV introduïx unes noves regles d’accentuació en la seua normativa. Estes noves regles, les quals ademés de deixar clares les diferència fonètiques entre valencià i català -com en café/cafè o Valéncia/València- pretenien acabar en l’anarquia que havia supost l’accentuació del valencià a partir de les Normes del Puig: uns accentuaven, uns atres gens, uns atres accentuaven o no segons els pareixia, i l’anarquia regnava de nou en les nostres lletres. L’accentuació diacrítica no era apropiada per a l’ensenyança perque requeria d’un coneiximent previ del lèxic i, massa voltes causava confusió en els llectors els quals havien de rellegir els texts per al seu enteniment.

Esta introducció de les noves regles d’accentuació llunt d’unir i millorar la nostra llengua, ha segut causa de divisió i enfrontament entre bons valencians, deixant a la nostra llengua una atra vegada òrfena d’una normativa forta i consolidada.

Passades les eleccions europees del 2014, en ple sigle XXI, faig una crida als partits polítics valencians perque han deixat de costat l’accentuació introduïda ya fa més de dèu anys per la RACV. La Comunitat Valenciana necessita d’un proyecte complet, un proyecte el qual no podrà quallar ni dur-se a terme sense tindre en conte la senya d’identitat més gran d’un poble, la seua llengua. No li tornem a donar l’esquena a la normalisació, unificació i modernisació que mereix la llengua valenciana per damunt d’enfrontaments personals que no nos duen a cap lloc.

Fem un proyecte atractiu, social, econòmic, modern, sense barreres ni carnets, un proyecte de tots, no d’uns quants, integrador i contenidor de la sensibilitat valenciana. Superem el passat i lluitem per construir el present.

Tinc l’esperança, que la consciència de ser millors valencians sorgirà pronte i en força per a defendre lo nostre sense miraments ni quimeres. Si tots tenim la voluntat de construir este present, tindrem nostre futur en la mà.

Ricart Alós, membre i fundador de Círcul Cívic Valencià

Publicat en VLC News el 1 de juny de 2014